La independència ha passat de ser un sentiment a una necessitat. Un milió i mig de persones no poden considerar-se quatre arreplegats, però tampoc una massa uniforme de persones amb pensament unidireccional. Catalans de tot tipus i tendències vàrem trobar-nos dissabte en un Passeig de Gràcia sobrepassat incapaç d'encabir tanta il·lusió i esperança.
Dissabte, als carrers atapeïts de Barcelona, cap referència al Constitucional, cap al·lusió a l'Estatut, el clam era INDEPENDÈNCIA. Alguns per convicció, altres per enuig davant els enganys reiterats, altres per raons purament economicistes i altres, o tots plegats, per sanejament democràtic. L'estatut tan sols ha estat l'excusa, el Tribunal Constitucional un nou botxí – encara que molt descarat -, d'un procés que ja fa massa anys que dura i que té un objectiu molt concret: l'ofec social, cultural i econòmic d'una nació, la nostra. L'epopeia estatutària, criticada tant per insuficient com per innecessària però impensable sense l'entrada de l'independentisme al govern, ha servit per arribar on som, en el moment clau en el que s'han destapat les falses promeses federalistes en un Estat on fins i tot la pròpia Constitució prohibeix expressament la federació entre autonomies. El somni federalista no era més que una utopia, i mai ha estat d'àmbit nacional a l'Estat. Ara ja ho sabem, tant els que mai ens ho hem cregut com els que no volien perdre l'esperança.
Catalunya, amb un cens electoral d’ aproximadament quatre milions de persones, va demostrar dissabte del que és capaç. El que ens queda per preguntar a partir d'ara és si som capaços, també, d'aprofitar aquesta força per a fer-nos sentir. Caldrà que ens preguntem, uns i altres, si fem prou per a poder vèncer. A Catalunya, la falta d'Estat propi ha fet que la societat civil sovint hagi anat per davant de la política, és un tret que ens ha definit durant moltes dècades, però ja va sent hora de trencar aquesta inèrcia i lluitar plegats per l'objectiu comú: la llibertat. Joan Salvat-Papasseit deia: “La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar”. Vam deixar clar dissabte el nostre ànim de lluita, ara ens caldrà demostrar que no ens rendirem. Esquerra hi ha sigut durant molts anys i seguirà sent-hi a partir d'ara. Si fins ara hem hagut de posar en evidència el camí sense sortida que ens imposaven – en moltes ocasions, fins i tot, ho hem fet contracorrent -, ara és moment de seguir teixint la xarxa que ens permeti l'impuls, tots junts, cap al nostre reconeixement nacional, el de Catalunya com a Estat.
Lluís Llach ho resumia amb: “Estic fins els collons que lletres meves de fa trenta anys encara siguin vigents”. Altres podrien simplificar-ho encara més amb un “Prou! Prou! Prou!” també emblemàtic. Però molts més som els que vam quedar-nos sense paraules – que no sense arguments -, davant aquella allau humana arribada de tots els racons del nostre país. Potser sí que la llibertat implica molt d'esforç, però en això, sens dubte, els catalans som cavall guanyador.
Comentarios (1)
