Economia

El rescat espanyol esquitxa el BCE

Tem contaminar-se de la deriva de l'economia espanyola si accepta l'exigència de Rajoy perquè contingui la prima de risc

GIRONA | JAVIER CUARTAS La decisió del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, de supeditar la petició de rescat de l'economia espanyola per la Unió Europea que el Banc Central Europeu (BCE) garanteixi que, amb el seu nou programa d'intervenció al mercat de bons, sigui capaç de mantenir la prima de risc espanyola en un diferencial màxim de 200 punts bàsics (2 punts percentuals) per sobre de l'interès que suporta Alemanya parteix d'una apreciació del Fons Monetari Internacional (FMI).

Aquest organisme multilateral va estimar mesos endarrere que, pels fonaments de les dues economies, Espanya no hauria de pagar una prima superior a 200 punts bàsics respecte al Tresor alemany i que tot el que excedeixi aquest diferencial ha d'atribuir-se als dubtes que suscita la continuïtat de l'euro.

Encara que aquesta tesi no explica per què les incerteses sobre l'àrea monetària penalitzen més els països del sud que als del nord, Espanya s'aferra a aquest diagnòstic per responsabilitzar la UE i el BCE que la prima espanyola estigui a l'entorn dels 390 punts bàsics i per exigir que se li donin garanties de control del diferencial de risc en la part atribuïble a Europa i no a Espanya com a condició prèvia per sotmetre's als sacrificis i a l'estigma de demanar el rescat.

Espanya fonamenta a més la seva posició en què n'hi va haver prou que el president de BCE, Mario Draghi, digués que anava a actuar al mercat de bons perquè la prima espanyola cessés la seva escalada el 25 de juliol (va arribar al rècord dels 649 punts bàsics) i emprengués la sendera de relaxament.

Però per al BCE la pretensió espanyola és inassumible. Suposaria tant com vincular el seu destí i la seva credibilitat a la de l'economia espanyola i córrer la seva mateixa sort en cas d'infortuni.

La teoria que "si el BCE vol", la crisi del deute espanyol "acabarà dilluns, i si no acaba dilluns és perquè el BCE no vol" (Esteban González Pons) parteix de la vella creença que els bancs emissors són omnímodes enfront dels mercats ("no convé portar la contrària a la FED", es diu a Wall Street) atès que disposen de tota l'artilleria al seu abast: la potestat de fabricar diners.

Però els bancs centrals tenen les seves limitacions perquè han de vetllar pels equilibris macroeconòmics la custòdia dels quals tenen encomanada. Per això, un especulador, George Soros, va derrotar el Banc d'Anglaterra apostant contra la lliura el setembre de 1992. I l'expresident de la Reserva Federal (FED) Alan Greenspan assegura que els mercats i les forces de la globalització van doblegar el poderós banc central nord-americà les vegades aquest va intentar apujar els tipus de mercat el 2004 i 2005.

Precedents a Espanya

A Espanya hi ha precedents de bancs centrals que van ser arrossegats gairebé al desastre (el Banc de San Carlos, antecedent de finals del XVIII del Banc d'Espanya) per la seva política de compra de deute sobirà per sostenir el Tresor.

Per al BCE convertir-se en garant de la sostenibilitat dels Estats violaria de manera flagrant el seu estatut i el convertiria en comparsa de les necessitats fiscals d'un Estat, vulnerant la seva missió, que és exclusivament monetària. Supeditar la seva política a les necessitats específiques i particulars d'un país faria fer fallida el principi d'independència enfront dels Governs i viciaria les funcions que cadascú (el BCE i els Governs) tenen assignades.

Aquest és un debat que s'està reobrint en alguns països pels efectes devastadors de la crisi. Però quan se cita la FED com a contraexemple virtuós d'un banc central que actua com finançador d'últim recurs, s'omet que el banc central nord-americà no surt al rescat dels Estats membres de la Unió en risc d'insolvència (siguin Califòrnia o Florida), no compra deute públic que no tingui màxima solvència (triple A) -el que sí ha fet el BCE, amb gran enuig del Bundesbank alemany, comprant bons grecs i espanyols, entre d'altres- i intervé en els mercats de deute amb una finalitat estricta de maneig de les magnituds monetàries, injectant o retirant liquiditat. L'única diferència nítida respecte al BCE és que mentre aquest només té com mandat el control de la inflació, a la FED se li va incorporar fa dècades la missió addicional d'afavorir amb la seva política monetària la lluita contra l'atur.

Alemanya, el Bundesbank i el mateix BCE rebutgen a més que aquest s'erigeixi en garant de la prima de risc d'un país. I no només perquè això podria involucrar al banc central en una espiral sense sortida i sotmetre'l a una distorsió de la seva missió. També perquè aquest mecanisme podria induir al Govern nacional a desatendre els seus compromisos d'austeritat i ajust fiscal, a posta que el BCE, una vegada assumit el compromís de "ancorar" la prima en els 200 punts, hauria de seguir injectant recursos sense límit per garantir-la.

Els recels germànics obeeixen que aquesta dinàmica forçaria el BCE a incórrer en creixents polítiques laxes, sotmetent amb això tota la zona euro a un elevat risc -ara o més endavant- d'inflació i, per tant, de descrèdit de l'euro i de destrucció d'ocupació per pèrdua de competitivitat.