Click & Go - Creamos Comunicación
Click & Go - Creamos Comunicación

El Catalunya News - El teu Mitja de Comunicació Catalá - Notícies de Catalunya i resta del Món

Monday
May 20th
Text size
  • Increase font size
  • Default font size
  • Decrease font size
Inicio OPINIÒ OPINIÒ

OPINIÒ

Secció d'Opiniò de CatalunyaNews.com

OPINIÒ - OPINIÒ

El meu lloc és a fora

19/02/2013

El meu lloc és a fora

El Parlament de Catalunya és molt gran. Com tots els palaus amb sostres eterns, costa d'escalfar, i sovint hi fa fred. Els primers dies m'hi perdia. Aconseguia arribar fins als despatxos del grup d'Esquerra Republicana després d'haver fet una excursió improvisada per tot l'edifici. Hi he descobert racons i detalls que tard o d'hora escriuré i descriuré.

 

Cada matí, en entrar al Parlament per la porta principal, m'aturava algun mosso. “On va?”. Jo responia amb la boca petita, morta de vergonya: “Sóc diputada”. I el mosso en qüestió feia cara de perdó i se'm quadrava. Estranyesa absoluta.

 

Fins que un dimarts vaig aprendre a anar al meu despatx sense extraviar-me pel camí. L'endemà, el mosso va deixar de preguntar-me on anava. Ja es devia haver estudiat les fotos dels diputats de la nova legislatura.

 

El dijous d'aquella setmana vaig entrar al Parlament com si fos casa meva. Començava a tenir apamat l'espai i els passadissos. Parlava amb naturalitat de les “pe-erres” per referir-me a les propostes de resolució.

 

I ara que poc o molt ja sé quin és el lloc i el nom de cada cosa, se m'ha fet encara més evident que en un palau sempre sempre sempre em sentiré desubicada. Tenien raó els col•legues periodistes que m'advertien que no m'hi sabria veure, ocupant un escó de l'hemicicle. El que no podia imaginar ningú és que l'angoixa de saber-me en el lloc equivocat m'arribaria a superar del tot.

 

La decisió de plegar (potser la més difícil que he pres mai) pot semblar precipitada, però és l'única sortida honesta que se m'acut. Estic immensament agraïda als companys d'Esquerra Republicana de Catalunya per haver-me donat l'oportunitat de tastar la política en primera persona, com a independent dins les seves llistes. Sens dubte, ERC és ara i aquí la garantia que ens encaminem cap a l'alliberament nacional. Ho he confirmat de primera mà: els votants d'ERC-Catalunya Sí van fer l'aposta adequada, van confiar en la millor opció possible. Però a mi, si de cas, em toca entrar al Parlament per la porta de la dreta, allà on t'escanegen la motxilla i et fan deixar el document d'identitat d'una nació que no és la nostra. Més que votar, em toca escriure la crònica de les votacions.

 

Per sort, el procés sobiranista reclama que l'impulsem entre tots, des de dins i des de fora. La política activa és avui més necessària que mai, però jo no sóc d'eixe món. Em sap un greu infinit i demano disculpes a tothom que calgui, però em veig incapaç d'empènyer a favor de la independència des del cantó erroni. De feina a fer n'hi ha molta i a tot arreu, i he vist claríssim que el meu paper és pressionar els partits polítics des de la societat civil. No és el moment de perdre el nord, ara que tenim un país per alliberar. Aviat n'escriurem la crònica de la victòria.

Eva Piquer



Eva Piquer

Va néixer l'any que l'home va trepitjar la Lluna, i potser per això estava convençuda que podria arribar on volgués. Però li ha calgut triar i, doncs, renunciar. És escriptora, periodista cultural i mare de quatre fills. Ha rebut el premi Atlàntida a la millor articulista en llengua catalana. Manté la webwww.evapiquer.cat. Fa de diputada independent d'ERC al Parlament de Catalunya.

 

 
OPINIÒ - OPINIÒ

El termòmetre internacional de la transició nacional

Dimarts, 12 de febrer del 2013

El termòmetre internacional de la transició nacional

Espanya és un país políticament immutable i democràticament corcat, completament blindat per la majoria que avui dia té el PP i per l'absolutíssima unanimitat política que suposa la unió d'aquest amb el PSOE. La negativa d'ambdós partits a acceptar un dret fonamental i universal com és el dret a decidir dels pobles enroca sense possibilitat de diàleg amb la demanda de Catalunya de poder celebrar un referèndum dins l'asfixiat marc legal que sustenta el país espanyol.

 

Les veus de la premsa estrangera i el tauler d'escacs del panorama internacional s'ho miren des de fora amb estupor. La resposta, aquesta setmana, de Mariano Rajoy sobre el per què de la negativa espanyola al referèndum no han afegit més tonalitats que la monocolor habitual: la llei, baixada del cel per voluntat divina, és immutable.

 

En aquesta línia el rotatiu estranger Financial Times ha estat el primer en fer-se'n creus de l'actitud immobilista del govern espanyol. Lluny de considerar aquesta crisi d'Estat que està vivint el Reino de España com una oportunitat de fer "neteja" de cara a l'exterior i proclamar que l'espanyol és un estat que s'ha guanyat a la força la seva pertinença i permanença a la Unió Europea, Rajoy i els seus es troben com el gat bufat: a punt de treure les urpes i atacar en veure la rateta.

 

La darrera de les urpades s'ha mateirialitzat aquesta setmana amb l'admissió a tràmit d'una ILP al Congrés que pretén declarar els braus Bé d'Interès Cultural. La mesura s'emmarca dins de l'eterna acció-reacció de l'estat espanyol: crear una llei que deixi sense efecte la prohibició que ja s'ha aprovat democràticament al Parlament de Catalunya. Les tensions, doncs, lluny d'esvaïr-se, són atiades cada cop més per un executiu que no sap entomar encara les bases del joc demoràtic. El Financial Times ja ho ha sabut veure bé: el rotatiu ha afirmat que la ILP per declarar els toros Bé d'Interès Cultural "alimentarà les tensions amb Catalunya", on les curses de braus estan prohibides.

Busquen imposar-se una batalla que els espanta, bàsicament perquè la veuen perduda"

A nivell internacional han quedat clares des de fa temps quines són les intencions de l'estat espanyol: portar al Congrés una ILP promoguda des de l'estament polític i que compta amb 550.000 signatures -una xifra ridícula comparada amb les signatures que ha reunit la ILP que demana una reforma de la llei hipotecària que inclogui la dació en pagament amb caràcter retroactiu, la qual, per cert, gaierbé triplica el suport popular de la ILP dels braus, amb 1.402.854 firmes.

 

Ambdues iniciatives s'han debatut a la cambra espanyola el mateix dia. I ambdues han fet evident portes enllà que les prioritats d'Espanya vers la seva ciutadania són clares: allò que interessa és obligar Catalunya a fer empassar una llei que entra en clara colisió amb una norma ja aprovada. I des de fora és evident: busquen imposar-se una batalla que els espanta, bàsicament perquè la veuen perduda. El Financial Times ho relata: "[La ILP] podria servir de base legal per anul•lar les prohibicions existents sobre les curses de toros a Catalunya. Fets com aquest podrien alimentar les tensions polítiques".

TRIBUNA CATALANA

OPINIÒ - OPINIÒ

La difamació a la premsa escrita i a Internet

La difamació a la premsa escrita i a Internet

per Víctor Alexandre

dilluns, 04 febrer 2013

Des d'aquestes pàgines vull donar les gràcies als Amics de la Unesco Valldoreix-Sant Cugat per convidar-me, el 16 de gener passat, a fer la conferència "La difamació a la premsa escrita i a Internet", a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Vaig escollir aquest tema, perquè em va semblar que la nostra societat, a més d'una angoixant crisi econòmica, pateix un inquietant dèficit de valors ètics. No estic dient que no n'hi hagi, de valors ètics. Els valors hi són i els podem trobar en persones que treballen amb ètica i rigor en qualitat de polítics, d'empresaris o d'assalariats. Al capdavall, si el món no ha esdevingut encara una selva, ha estat gràcies a persones com aquestes, que no es dediquen a barrinar la manera d'aprofitar-se dels altres o de destruir els qui no se sotmeten a la seva voluntat.

 

Tot i així, ja fa temps que està arrelant entre nosaltres la cultura de l'arribisme i de la necessitat d'assolir objectius sense que importi com. És la cultura que afavoreix, per exemple, que allò veritablement reprovable no sigui la mentida en si mateixa, sinó el fet de no saber mentir. És a dir, que allò admirable no és la victòria dels principis ètics per damunt de les ambicions materials, sinó les habilitats de l'entabanador per defugir la justícia. Si no fos així, ja faria temps que algú com l'expresident de Bankia, Rodrigo Rato, posem per cas, hauria comparegut davant els tribunals en lloc d'haver estat premiat amb un sou de 200.000 euros com a assessor de Telefónica. I el mateix li hauria succeït a Felipe González, com a president d'un govern que va permetre la corrupció política, la tortura policial i la creació d'una banda terrorista anomenada GAL, o a José María Aznar, responsable de crims contra la humanitat, en lloc de veure's compensats com a consellers de Gas Natural i d'Endesa, respectivament.

 

Hom pot pensar que això té poc a veure amb la difamació mediàtica, però no és cert. Sí que hi té a veure. I molt, ja que la impunitat per difamar persones en els mitjans de comunicació i a la xarxa s'alimenta justament del dèficit de valors ètics a què al•ludíem. Un exemple paradigmàtic d'aquest estat de coses el vam viure poc abans de les eleccions catalanes per part del diari El Mundo amb les injúries que va llançar contra les persones d'Artur Mas i Jordi Pujol. Finalment, va acabar confessant que no tenia proves en què fonamentar el seu sac de porqueria. Però el mal ja estava fet i els objectius -perjudicar electoralment CiU- es van assolir. Això no treu que en un futur la justícia obligui El Mundo a pagar danys i perjudicis, però no importarà perquè els poders que hi havia darrere de l'operació ja hi comptaven. Hi ha qui paga campanyes d'autopromoció i hi ha qui paga campanyes de difamació, i d'ambdues coses se'n diu inversió.

 

Amb tot, no hi ha res com Internet per als amants de la impunitat. Internet és la tribuna predilecta dels qui no tenen escrúpols a llançar mentides i calúmnies contra els qui no pensen com ells o que denuncien les contradiccions del seu partit. En lloc de reflexionar-hi i d'obrir un debat intern, es posen el passamuntanyes i es dediquen a injuriar-ne els denunciants. I és que no volen millorar, l'únic que volen és que ningú no descobreixi el seu joc. I, és clar, per evitar-ho cal desqualificar tot aquell que els posi en evidència. Arribats aquí, crec que cal una profunda regeneració de valors com l'ètica, el respecte i el compromís, perquè tota societat que no els tingui com a propis és una societat abocada al declivi.

 

Diari de Sant Cugat , 25/1/2013


Víctor Alexandre

Víctor Alexandre Escriptor i periodista. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Entre els seus llibres hi trobem Jo no sóc espanyol (1999), Despullant Espanya (2001), El cas Carod (2004), El somriure de Burt Lancaster (2005), La paraula contra el mur (2006), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? (2006), Nosaltres, els catalans (2008) Set dones i un home sol (2009), premi Mercè Rodoreda, Trifulkes de la KatalanaTribu (2009) i Una història immoral (2010). Aquest any ha publicat Cor de brau.


@valex_cat

http://www.victoralexandre.cat

OPINIÒ - OPINIÒ

Els experts analitzen el dret a decidir

Divendres, 15 de febrer del 2013

Els experts analitzen el dret a decidir

Personalitats com Ricard Vilaregut, director del CIEMEN, Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, Montserrat Guibernau, catedràtica de Ciència Política a Queen Mary University of London i Jaume López, professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra participen en la publicació d'un monogràfic sobre el dret a decidir.

 

Barcelona � Amb la finalitat d'analitzar de manera acurada i intensiva el dret a decidir un grapat d'experts en política, sociologia, economia i dret del país han iniciat la creació d'un monogràfic sota la coordinació de Jaume López, professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra.

 

El document compta, pel moment, amb articles de Ricard Vilaregut, director del CIEMEN, Marc Sanjaume, politòleg, docent i investigador a la Universitat Pompeu Fabra, Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, Montserrat Guibernau, catedràtica de Ciència Política a Queen Mary University of London, Jaume López, professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra, Toni Cruanyes, politòleg i corresponsal de TV3 a París i a Brussel•les, Joan Ridao, professor de Dret Constitucional i Ciència Política a la Universitat de Barcelona i Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra, entre d'altres.

 

Els analistes pretenen reflexionar àmpliament, en aquesta publicació, sobre l'horitzó del dret a decidir que s'albira a Catalunya, una oportunitat que a dia d'avui també afecta altres societats del planeta com és l'escocesa. "El monogràfic busca l'anàlisi de les diverses dimensions implicades en la definició i exercici del dret a decidir dels i les catalanes" defensa el col•lectiu. Podeu consultar el web oficial de la iniciativa .

TRIBUNA CATALANA

OPINIÒ - OPINIÒ

Catalunya: Estat propi, Estat ric

12/02/2013

Catalunya: Estat propi, Estat ric

Víctor Alexandre

El Cercle Català de Negocis (CCN) és una entitat valuosíssima per al procés d’alliberament nacional que està vivint Catalunya. La tasca que ha dut a terme aquests darrers anys, explicant arreu del país el suïcidi que suposa la nostra subordinació a Espanya, és impagable. Ho és per l’esforç que suposa tanta dedicació, ho és pel talent i per la vàlua professional de la gent que hi ha al darrere i ho és, sobretot, per l’exquisida habilitat amb què ha sabut arribar a diferents sectors socials tot fent-los prendre consciència de la situació d’atzucac en què ens trobem.

 

Magnífica, per altra banda, la seva recent intervenció neutralitzant l’ofensiva espanyolista que Foment del Treball, amb el Partit Popular al darrere, havia perpetrat per al 14 de febrer contra el procés sobiranista del govern de Catalunya. Fins i tot moltes associacions vinculades a Foment n’han declinat l’assistència. Gràcies al Cercle Català de Negocis, a més, la patronal PIMEC no ha caigut en el parany i ha manifestat que està a favor del dret a decidir; cosa molt important tenint en compte que, com diu el CCN, la PIMEC representa el 99% de les empreses catalanes. La propera vegada que Foment del Treball vulgui reunir-se per atacar els drets nacionals de Catalunya ho haurà de fer directament a la seu de la FAES.

 

Però més enllà d’això, recomano vivament la lectura del llibre “Catalunya: Estat propi, Estat ric”, de Joan Canadell i Albert Macià, membres del CCN, perquè constitueix una classe magistral extraordinàriament entenedora sobre l’augment de benestar social que experimentaria Catalunya com a Estat sobirà i sobre l’estatus que tindria entre els estats més pròspers del món. El quart en renda per càpita de la Unió Europea. Vegem-ne alguns fragments:

 

• “No costa gens imaginar que en una Catalunya Estat, sense el dèficit fiscal que patim per part de l’Estat espanyol, no hauria calgut fer cap retallada, i encara gaudiríem d’un important coixí per dinamitzar l’economia amb ajudes als ciutadans més necessitats i als sectors capaços de generar llocs de treball.”

 

• “No hi ha dubte que [els Fons de Cohesió de la UE] han significat una aportació de capital important, però fixeu-vos que el dèficit fiscal aportat per Catalunya a la resta de l’Estat és un 90% superior a tot el que ha aportat Europa en aquests anys. Els catalans, però, som poc més de 7 milions, i a la UE arribem gairebé als 500 milions.”

 

• “Mai a Catalunya no hi havia hagut una crisi de model econòmic com la que tenim ara. Això és així perquè no depèn de nosaltres, però també perquè l’Estat ha engegat una estratègia per enfonsar Catalunya, de la mateixa manera que en segles anteriors ho va fer amb l’ús de les armes.”

 

• “En concret, s’incrementarien les pensions un 10%, que al cap de l’any correspondria aproximadament a una paga més.”

 

• “El model econòmic centralista, que a més potencia les grans empreses de l’Ibex 35, el va iniciar el PP i el va continuar el PSOE. Tots dos partits i els seus ‘braços’ a Catalunya són corresponsables del nostre empobriment premeditat.”

 

• “Molts empresaris del CCN lliuren conjuntament amb la nòmina actual la nòmina catalana, i milers de catalans ja han entrat al web per calcular-la. Us convidem a entrar-hi i calcular la vostra nòmina catalana. Procureu no enfadar-vos!”

 

• “Cal explicar a la gent que ara és el moment de decidir on volem viure, en una regió pobra d’Espanya o en un Estat ric d’Europa.”

 

Petita síntesi de continguts i conceptes:

 

• “El 40% dels impostos que paguem no es queden a Catalunya.”

• “L’excedent de la Seguretat Social espanyola està caient en picat: ha assolit 4.200 M€ amb 37,5 M de persones, mentre que Catalunya genera un excedent de 2.300 M€ amb tan sols 7,1 M de catalans.”

• “El dèficit fiscal al qual està sotmesa Catalunya l’obliga a endeutar-se per mantenir els serveis als seus ciutadans.”

• “L’aeroport del Prat té una demanda directa anual no atesa de més de 700.000 passatgers intercontinentals.”

• “Només el 24% de les companyies aèries que operen vols intercontinentals amb Espanya ho fan des d’aeroports catalans.”

• “Del 2000 al 2008 el nivell de vida dels catalans es va reduir un 7,5% en relació amb la mitjana espanyola.”

• “Espanya és líder en índex de misèria, que inclou dèficit públic i taxa d’atur.”

• “Catalunya està perdent riquesa, competitivitat i solvència financera.”

• “Amb l’Estat propi podríem incrementar pensions i alhora abaixar cotitzacions d’empreses i de treballadors.”

• “Podríem reduir ‘l'IRPF i les quotes a la Seguretat Social i així incrementaríem els salaris nets entre un 9% i un 23%.”

• “Segons el Conveni de Viena del 1978, Catalunya Estat seria automàticament membre de la Unió Europea.”

• “El salari mínim interprofessional a la Catalunya Estat milloraria un 28%.”

• “Els estats europeus que s’han independitzat recentment han crescut més del doble que la mitjana de la Unió Europea.”

• “Catalunya ja no pot esperar més. L’Estat espanyol ens està arrossegant a la decadència econòmica, política i social.”

 

“Catalunya: Estat propi, Estat ric” és un llibre que respon preguntes, que esvaeix dubtes, que aclareix idees i que amb només 183 pàgines fa que el lector prengui consciència de la magnitud de la situació, de la insostenible asfíxia que patim, de la mort nacional a què ens aboca la nostra pertinença a Espanya i de la necessitat vital, urgent i inexcusable de constituir-nos en un Estat independent.

 

Víctor Alexandre

Víctor Alexandre Escriptor i periodista. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Entre els seus llibres hi trobem Jo no sóc espanyol (1999), Despullant Espanya (2001), El cas Carod (2004), El somriure de Burt Lancaster (2005), La paraula contra el mur (2006), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? (2006), Nosaltres, els catalans (2008) Set dones i un home sol (2009), premi Mercè Rodoreda, Trifulkes de la KatalanaTribu (2009) i Una història immoral (2010). Aquest any ha publicat Cor de brau.


@valex_cat

http://www.victoralexandre.cat

Página 1 de 88
" De la vinya plantada per Sant Martí (dia 11) en  surt el millor vi. "

Dites Popular


Enquesta

Espanya sortirà del l'euro
 

Click & Go - Creamos Comunicación
Click & Go - Creamos Comunicación